Mentres ha durat ha sigut bonic.

Bé, senyores i senyors, aficionats i aficionades,

No sabem ni com ni per què però això s'ha acabat... Molt tristament em vec obligada a haver d'escriure aquestes paraules ja que els meus companys administradors no es veuen en cor, avui entre llàgrimes els tres hem decidit que, com que el futbol ha mort, hem de mostrar el nostre dol a aquest blog i ho farem recordant tot un seguit de bells moments que hem viscut al C. F. Miravet (que si no l'haguessin fet haurien rebentat...):



Recordo aquelles tardes de diumenge voltant camps de la Ribera (i el que no és Ribera), gastant gasolina per aquests móns per anar a veure als nostres ídols (que també eren de diferents llocs de la Ribera), casi sempre perdíem, però aquella estona de diversió no ens la treia ningú i quina ràbia quan no hi podíem anar o quan s'anul·lava un partit, tota la setmana esperant el diumenge per veure, amb orgull, com el nostre equip (després del Barça) marcava un gol (si serveix de consol: el Barça tampoc marca...); rara vegada vam poder marcar, recordo una vegada aquí a Miravet com un jugador del Miravet tirava un penalti al porter del Móra la Nova i pam! Se la va parar! Un sentiment d'impotència es va apoderar de tots nosaltres i suposo que en aquell moment tothom se'n va arrepentir d'haver pagat.



També hem viscut moments d'alegria i diversió, molts!!
Què me'n diueu de quan apareixia l'Oriol amb uns quants amics i els seus comentaris tan... únics!! Des d'aquells dies de futbol ja no hem tornat a saber res d'ell... pobre Oriol!!

Et mantenim a la memòria.

Com oblidar aquells jugadors que van venir fins i tot de Sevilla per intentar fer créixer un equip, per pujar una miqueta per guanyar algo...

Mai ho oblidaré, mai oblidaré el dia en que casi peguem a l'àrbit, aquell dia que van aparéixer els "mossus" o quan alguna aficionada lligava amb algun que altre seguidor amb la butxaqueta ben servida.

Mai oblidaré aquells culets corrent detràs de la pilota com si de la vida mateixa es tractés.

Amunt i avall, pujant i baixant, pegant i amagant, cridant i callant, perdent i empatant, marcant i encaixant però sempre amb ànim i sobretot: sempre amb el cor.








Jo ja no tinc res més a dir, ara només queda pensar o millor dit: imaginar que algun dia el futbol tornarà a reviure d'entre les pedretes del camp i entre plors i cants d'alegria el C. F. Miravet s'enlairarà com una paloma buscant la pau, l'amor, la felicitat i la victòria.







PD: Mai oblidaré al C. F. Miravet, però tampoc oblidaré a l'equip de la Fatarella. Ja que ells es dediquen a entrar aquí a insultar-nos, despreciar-nos, odiar-nos, tirar-nos al terra... etc., des d'aquí els faig un crit per dir-los-hi que espero que a ells els acabi d'anar millor que a nosaltres i que mai perdin la il·lusió i les ganes de guanyar.
Però que no se l'hi oblidi a ningú que encara està per néixer una afició com la nostra, una afició MIRAVETANA.






Finalment, m'agradaria deixar la pitjada dels tres: JMS, eMe i Mar.